Entrevista
sobre l’obra Déus, dies i treballs per Víctor Pastor Banyuls
«No hi ha fades ni
miracles. És la vida», diu, a tall de sentència, el personatge Núria a la
darrera obra de Molins, que podríem sintetitzar com la retrospectiva de la
conseqüència: el resultant (les ovidianes molles al vent) de la crisi econòmica
o el BOOM dels senyors financers i el
consegüent treball precari a les ordres de l’Imperi Troikà.
Aquests anys de capitalisme
feroç no creuen sense efecte pels carrers més ombrius de les ciutats
cosmopolites amb panxes buides i contenidors cadenats. No debades, els déus,
amos del món, —que, sí, en efecte, tenen noms i cognoms, vestit i corbata; tot
i l’abstracció divina a què hem referit— han sembrat de conseqüències les
terres que ens envolten. En aquesta obra amb anatomia circular, Manuel Molins
en poa deu i ens hi ofereix una retrospectiva dels problemes ben actuals a
través de parelles d’ossos i pell.
No vull ser pretenciós.
Per tant, en lloc de “resposta” m’agrada més pensar que és un viatge. Les
“respostes” les hem de donar en uns altres llocs i d’altres maneres. El teatre,
o les pràctiques artístiques en general, només poden mostrar
wittgensteinianament: mostrar, explorar, presentar... Alguns parlen de mirall. Hi
ha el mirall –reflex, que no m’interessa, però també hi ha l’espill deformat i
deformant com si es tractés d’un mirall de fira. Això ja em resulta més
divertit: la fira, la sínia o roda que puja i baixa possibilitant-nos múltiples
mirades sobre la ciutat, el públic que va i ve. I la ciutat actual és una
ciutat on el ciutadà ha esdevingut sobretot un client. Les virtuts i els valors
associats al ciutadà (llibertat, igualtat, fraternitat...) han estat substituïts
pels del client o consumidor que hipoteca la casa i la vida: diners per
sobirania (com en el cas de Grècia entre d’altres), diners per una llibertat
aparent, una desigualtat esgarrifosa i una fraternitat pràcticament inexistent.
Per si no en teníem prou, l’actual farsa o metrofarsa europea dels refugiats
n’és una altra prova.
L’encadenament de
personatges que presentes tothora trepitgen terra: són plenament conscients de
la realitat que viuen. La inclusió d’aquells personatges que no trepitgen terra
esdevé dues maneres de veure el món, una de més real i una de fantàstica?
Potser sí. O una de més
real i una altra de més desesperada. Tot això és evident en les escenes entre
els tres personatges més joves: l’artista confós, la manca de futur, buscar alternatives
fins i tot boges per ser “emprenedor” (fals empresari) i poder tenir un jornal
per sobreviure, etc. Amb tot, també hi ha la xica jove que es busca la vida
anant-se’n a treballar fora (no per fer-hi turisme o aventures com va dir una
il·lustre imbècil ministerial del PP) o el xicot que es dedica a la robòtica,
un camp molt actual i a l’alça en les demandes i expectatives de treball. El
seu projecte és una mica fantasiós, potser, però, al capdavall, només busca
poder servir més i millor la societat. D’aquesta manera, realitat i fantasia
s’interpenetren i s’il·luminen. Què seria de la realitat sense el mite? Pensem
que les idees, aquests grans instruments de la racionalitat i el pensament
occidental, són filles del mite de la caverna platònica. De la mateixa manera,
l’humor o la ironia i el drama. Déus,
dies i treballs, de fet, és una comèdia. Potser no una comèdia a la moda
ni, molt menys encara, a la manera de l’inefable i sobrevalorat Woody Allen.
També hi ha vida, teatre i alegria pouant en altres tradicions com ara la
comèdia d’Aristòfanes, desvergonyida i contundent, o en altres línies de la
modernitat. De fet, l’obra s’inspira estructuralment en La Ronda, del vienès A.
Schniltzer. Però potser més que en el seu text, jo pensava en la meravellosa
versió cinematogràfica que en va fer el gran director Max Ophuls.
Assistim a una obra que
compta amb elements que suggereixen un rerefons dramàtic; en canvi, hi inclou
certs matisos irònics. Per exemple, el personatge Carles quan és a una casa de
cites i diu en referència a la seua esposa: «Jo l’estime. De veritat. És
l’única cosa que m’estime i sense ella...» Per què has trobat convenient
inserir elements irònics al si del drama?
La vida no és monocolor. I
com explicava J. Fuster en tota gran obra hi ha sempre imperfeccions. Pensa en Hamlet, un dels grans personatges de la
història teatral de tots els temps, però ple d’imperfeccions i coses més que
rares. W. H. Auden ja en va assenyalar algunes en el seu llibre, “Trabajos de
amor dispersos”. Jo n’hi he trobat unes altres i he escrit un text, Hamlet
Canalla, que tanca la meua trilogia o mirades sobre Shakespeare (Shakespeare (la dona silenciada), Una altra
Ofèlia i Hamlet Canalla). La realitat és múltiple i l’humor, com han
explicat alguns grans autors (Nietzsche, Wilde...) té també un component de
dolor. La ironia, però, ens permet, a més, una certa distància no condemnatòria
del personatge i és un privilegi de la intel·ligència com insistia
l’insuperable B. Wilder. D’aquesta manera, el drama entra en una altra dimensió
i activa la intel·ligència de qui el contempla. Aquesta mirada no és la mirada
de l’esperpento que, al capdavall, no deixa de ser una mirada aristocràtica
(des de d’alt) i guinyolesca (l’ésser humà és un ninot). És la mirada que mira
als ulls, de tu a tu, fixament i profundament, i descobreix les contradiccions,
les falsedats, però també les febleses, les pors i la tendresa de tots els
humans. Fins i tot dels representants del mal.
En aquest cercle, o
encadenament de situacions, podem veure el traspàs de generacions. Així, la
malanomenada «generació sense futur», però, no resta aturada, bé siga per esperit
aventurer, bé siga per creativitat, intenten obrir-se portes i finestres envers
el futur. Amb aquests papers has volgut desfer anàlisis epidèrmiques sobre els
joves?
Bé, ja he dit alguna cosa anteriorment,
no?. Però, sí; tens raó: no m’agraden les obres ni les mirades simplistes ni
simplificadores. I menys encara, les que intenten imposar motllos i prejudicis.
Els tres personatges més joves de l’obra són ben diferents entre si i abracen un
ventall de punts de vista prou variats, des del masclisme dissimulat o
inconscient (molt perillós perquè no se n’adona o no vol adonar-se’n), a la
fantasia desesperada, el treball constant, la decisió i el coratge, la
ingenuïtat, l’enamorament, etc. Pensa, a més, que fins i tot hi ha una certa
mirada positiva sobre la televisió de masses. N’estic ben cansat de certs
aristocratismes políticament correctes. El personatge de David, per exemple,
aconsegueix refer la seua vida gràcies a un programa de televisió. Vaig
estudiar molt diferents programes i vaig veure que, com en tot, hi ha coses
bones i no tan bones. En conseqüència, no valen les desqualificacions globals
com fins ara ha anat fent una certa suposada progressia. Pensa que gràcies al
programa “Pasa Palabra”, per citar un cas ben popular, un concursant es va
endur a casa un bon grapat de diners i ha pogut viure millor la seua vida i
resoldre alguns problemes. És només un exemple. N’hi ha més i potser millors
encara que no tan cridaires. També hi ha programes indignes, és clar; però no
em serveixen els estereotips simplificadors, ni amb els joves ni amb res ni amb
ningú.
Una de les
característiques a subratllar rau en el fet que penetres en el perquè. Hi assistim
a problemes com ara l’alcoholisme, el tabaquisme o, fins i tot, el suïcidi,
però no com a una mera descripció, sinó com a situacions derivades de vivències
anteriors. Tal com al·ludeixen Francesc Calafat i Francesc Foguet, no
t’interessa tant la psicologia dels personatges com els factors que els
obliguen a actuar. Això no obstant, assistim a un monòleg interior del
personatge Neus quan, angoixada, espera el marit. No creus que els factors que
obliguen a actuar els personatges estan íntegrament relacionats amb un treball previ
d’anàlisi psicològica?
La idea d’aquesta obra ve
de lluny. El 1998 es va voler fer una mena de “Estudio 1” a la televisió valenciana.
Potser no saps ni de què et parle. “Estudio 1” era un programa de la TVE que
emetia obres de teatre representades amb bastant dignitat. Aleshores, em van
dir que volien un text meu i jo vaig pensar en escriure Déus, Dies i Treballs. Ja començava a parlar-se’n del mite que el
treball s’ha acabat i que és un bé escàs, etc. Per tant, la classe obrera ja
estava més que morta i ara s’imposava un nou tipus de treballador o assalariat
més depenent dels favors o les conveniències dels empresaris. Uns empresaris
que, com veiem en múltiples exemples, no sempre es comporten honradament ni tan
sols massa sovint com persones educats (posa-hi els casos que vulgues. Sobretot
dels grans empresaris, clar) i que mai no tenen prou rebaixes salarials, etc.
Jo em vaig posar en contacte amb els sindicats, tant UGT com CC.OO, i també amb
algun centre de l’INAEM d’aquell temps. M’interessava veure quines eren les
conseqüències personals, psicològiques també, de la manca de treball, del
treball precari, etc. Els sindicats, especialment CC.OO tenien fets alguns
estudis ben interessants on es parlava de la impotència sexual transitòria,
l’estrès, l’alcoholisme, la depressió, etc. Els anys han consolidat aquells
primers treballs i han augmentat la llista d’efectes col·laterals. El projecte
de la TVV no es va dur a terme, però jo guardava els materials, etc. Vaig fer
un primer monòleg per a una festa obrera a Roma que em va demanar un amic
italià. El text va tenir un gran èxit. No he introduït cap dels vells materials
en la redacció actual de l’obra, però és un tema que m’obsessionava. Sobretot
perquè el més difícil era trobar un to adequat, penetrant en els perquès. Uns
perquès que havien de quedar clars no només en les situacions i el ventall de
personatges, sinó en els diàlegs àgils i a vegades tallants, etc. Jo no podia
ni volia fer “sociologia” o
psicopatologia, sinó una obra de teatre. I una obra que no podia
explicitar-ho tot perquè el públic actual ja hi té massa referents
periodístics. Per desgràcia. Per això, sí, em calia no només un estudi de la
sintaxi dramàtica i de cada un del seus sintagmes o unitats, sinó també dels personatges
on una certa dosi de psicologia era i és inevitable. Amb tot, tampoc no volia,
i em sembla que no ho he fet, caure en cap psicologisme. Perquè un personatge
se sostinga, siga un personatge de Ionesco o de Beckett, ha de tenir una
substància humana i una certa psicologia també en forma part. Fins i tot quan
es parlava de la deshumanització de l’art, els pintors, per exemple, ens
mostraven uns retrats i uns personatges ben sòlids i densos. Fins i tot el Picasso
més cubista. Que no pintés els rostres a la manera tradicional, no vol dir que
no ens hi mostrés la complexitat “dramàtica”, o no, dels personatges que
pintava.
A l’obra hem vist com
il·lumines l’ombra de la societat. En aquest cas, Ismail, un aparent vagabund
que obri contenidors per sobreviure, resulta la veu més potent de la
coherència. Cal, més sovint, que el teatre es comprometa amb la societat que
l’envolta?
El teatre, com la
política, la música, etc es compromet sempre: el no compromís també és una
forma de compromís. Com en el cas de l’acció: no podem deixar d’actuar perquè,
com ja predicava l’Església dels confessionaris, pequem per obra o omissió. No
fer una cosa és fer-la però en negatiu. Per tant, és millor ser conscient del
que fas i voler-ho fer. Actualment, les arts escèniques tornen a ser conscients
que la societat els reclama posicionaments clars. Hi ha hagut massa temps de
suportar una societat líquida, o falsament líquida, perquè els valors dels
diners han estat cada dia més sòlids (desnonaments, deute, mercats, bancs,
empreses de qualificació...) I ara sembla que necessitem denunciar aquesta
postmodernitat banal que dissimulava les seues complicitats amb el
neoliberalisme més ferotge. De fet, sembla que ja ha passat un cert
experimentalisme exhibicionista i liquat. La gent demana coherència i
transparència. M’alegra que nomenes el personatge d’Ismail. Representa una
inquietud constant en el meu teatre des d’Abu
Magrib a Dones, Dones, Dones,
entre d’altres. De fet, el pròxim octubre tindran lloc a Còrsega unes jornades
sobre teatre i alteritat i m’han convidat a intervenir-hi. També l’any passat,
en el Festival de Maribor (Eslovènia) es va traduir l’Abú a l’eslovè. A més, el personatge de l’Ismail respon a una
persona real que conec. En teatre podem fer tantes i tantes coses. Llàstima que
les autoritats polítiques peperes no hagen estat a l’altura, sinó ben al
contrari: ens hi han anat ben en contra. Amb tot, esperem que a partir d’ara
puguem ajudar de veritat els Ismails de la societat i que el nostre teatre deixe
de ser l’Ismail de la cultura. Tinc l’esperança que això canviarà amb els nous
dirigents. Inch’Allah.
Comentaris